Salto i caic. I tu t'allunyes en un tren de fum turquesa, i boira d'esperança.
I segueixo caient, mentre cada cop més, el fum es desfà i desapareix, com si mai hagués existit. Caic i desitjo que algú em culli, però ja no ho espero. Ja no em mereixo reinventar-me, ja no mereixo els cels violetes i els núvols amb gust ataronjat. No mereixo la olor dels arbres havent plogut, ni el soroll de les fulles a plena tardor. I tampoc els crits innocents d'un infant al descobrir alguna cosa nova sobre la vida. Salto i caic, i alhora estic en standby. Estic sotmesa a la jurisdicció dels ocells de colors vius i de tres mil ulls. D'infinites plomes i quatre becs. I cap dels becs em canta. I ja no caic. Ja no caic perquè res existeix. Tan sols el record d'uns ulls que em fan de barca en aquest mar de pluges i plors, de plors i pluges. I tu ja no hi ets, perquè no mereixo que em regalis flors de menta i somriures de mar. No mereixo petons de pluja salada ni pestanyes de mel. No mereixo mirades còmplices, al saber que dins nostre guardem el secret dels cants de sirena. No mereixo els teus ulls tropicals i el teu cabell de sorra humida. No mereixo carícies de cotó de sucre, ni les teves mans que tants cops han fet de port per mi. I m'esperaven amb bandera blanca, sabent que al meu cap es pressentien núvols d'amargant cafè. No mereixo les teves galtes de prèssec quan es cremen al sol. No mereixo oportunitats grogues, color gira-sol, que tanta esperança m'han ofrenat. No mereixo colors. No mereixo sabors. Ni olors, ni a tu.
Salto i caic. I tu t'allunyes en un tren de fum turquesa, amb el cor a la mà, perquè jo caic, i no el puc més guardar. No el vull pas trencar, ja prou atrotinat està. I t'allunyes entre cels violetes i núvols amb gust de fruita, amb tot allò que mai he merescut, tencat dins d'un bagul. I al bagul t'hi emportes tots els records, i els somnis perduts.
