No va de más.

Sueño con el primer gemido de tus entrañas. Te doy todo lo que pides, y lo guardas en tu corazoncito de niña. Tus mejillas rosadas dicen todo lo que necesito oír, aún así, nunca va de más un «te quiero».

quilómetro setenta y tres.

Toda esa vida que imaginabas vivir se ha largado; te ha dejado en el quilómetro setenta y tres, ¿y ahora?
Caes, caes al asfalto, y sientes como si cayeras de un séptimo piso; te abrazas las rodillas, las coges con fuerza, como si, si las soltaras te desmontaras, y ya no sirvieras ni para hacer un collage.
Te abrazas con fuerza, porqué sabes que nadie lo hará por ti, nadie recogerá tus pedazos después de la batalla final.
Sientes un vacío ahí dentro, nadie está dispuesto ya a llenarlo.

ilusiones.

Que no joder, que no.
Esta vez no aparezcais, porqué lo único que haceis es joderme la vida. Que no, diós, no, no hagais este enamoramiento infantil, aún más difícil de lo que lo es ya.
No, vale?, estoy hasta los pezones de que cada vez que le veo se me pongan en punta, y el escalofrío me recorra todos los poros del cuerpo.
Tengo que ser más clara?, me gusta, me atreviría a decir que le quiero, pero joder, porqué tiene que ser tan difícil expresar todo esto?
Porqué tendrà que ser una puta injusticia la mierda vida esta que, pasa sin pena ni gloria, un día más..
Y pensar que las oportunidades se burlan de mi, cuando saben que por mi vida no apareceran..
Cuando saben que él, en mi vida no cobrará el protagonismo que tanto anhelo.
Se divierten a mi costa, y me jode reconocer que el miedo me hace temblar, pensando en el rechazo. Y mientras, las imágenes de mi puta vida recorren mi mente, intentado aprovechar mi estado "emocional" para infiltrar la desconfianza en mi cuerpo.
Con lo fácil que sería despertar de esta pesadilla, si fuera tal cosa..

349.

Avui, avui hauria de ser un dia més, però els records recorren cada racó del meu cap, i les mans no obeeixen les meves ordres.

El meu cor ha dictat sentència, i suplica als quatre vents que el perdoni.

Per què hauria de perdonar al responsable del meu patiment, d'aquesta angoixa que m'ofega el pit, i humiteja mes galtes? Per què hauria de deixar còrrer que es va enamorar, quan li vaig dir que no ho fes? Per què perdonar, si l'empremta d'aquell jove, marcarà sempre el meu cos? Per què, si el perfum del passat, resorgeix com si res de la meva memòria? Per què?

Avui, avui no pot ser un dia més, quan cada mil·límetre del meu cos plora recordant aquella època on vam ser tan feliços..

Avui em dol l'ànima, i plora la meva esperança, quan sap les ínfimes possibilitats d'oblidar un temps tan meravellós.

Avui, proclamo que la meva innocència ha fugit, que la meva confiança no hi és, i que les decisions d'aquest cor, no seran escoltades.

Avui, és la fi de les llàgrimes, de la pell de gallina, dels sentiments inesgotables, de la meva veu. Avui, és la fi de la tendresa, de l'amor i els pensaments ocults.

Avui, és la fi d'aquella època on plorava d'emoció, on sentia vertigen quan em miraven aquells ulls..

Avui m'obliaré del viscut, m'oblidaré de l'esperança, de les llàgrimes vessades, dels moments interminables.

Avui, m'oblidaré del patit, de la seva olor, del tacte del seu cabell, del seu perfum, m'oblidaré d'ell, i del meu cor. Sí, d'aquest cor traïdor, que no sigué capaç d'obeïr una petició.
Avui, proclamo que la meva innocència fugí, cavalcant la meva esperança, i que, les decisions d'aquest cor, no seran escoltades.