tristesa amb nom de noi.

I obres la porta, i la trobes plorant. I trobes el llum tencat, la persiana baixada, i a ella al llit. I li trobes un sentiment de pena inmens, que bàsicament li emplena tota l’habitació. I veus com aquest sentiment li summergeix els ulls en llàgrimes, i trobes que mai l’havies vist tan trista. I pensar que tot aquest sufriment té nom de noi. I saps què sent, perquè tu has passat i estàs passant pel mateix, però lo seu és més recent, d’això vénen tants escàndols que reflexen l’estat de misèria que li està fent passar un tio que gairebé acaba de conèixer. I és que, tant es mereix algú com perquè ella sigui la viva imatge de la tristesa?, tant et pots arribar a estimar a algú, com perquè et faci sentir que sense la seva presència no ets res, ni ningú? I en aquest moment entens a la perfecció pel que està passant. I trobes que aniries a cercar a aquell nano, i li faries una cara nova. Però ni tan sols estàs segur del què ha passat. I què fer?, tornar a tencar la porta, i fer com si no haguessis vist res?, tampoc m’ho voldria explicar, pel que veig no em té prou confiança.